CONCLUSIONS 2.5 PROJECTE FINAL

Quan revisem les fonts d’on s’ha assortit la tecnologia educativa TE trobem que aquestes són diverses: psicologia, teoria de la comunicació, teoria de sistemes, ... d’entre totes dues, la teoria de la comunicació i la TE mantenen una estreta relació no ta sols perquè els mitjans de comunicació n’ocupen un part prou significativa , sinó perquè la seva funció bàsica consisteix en l’optimització del procés de transmissió de missatges didàctics. (Rodríguez Díeguez, 1982).
Si seguim indagant sabrem, segons se’ns explica que un dels models més elementals formulats sobre l’educació és aquell que indica que la comunicació és el procés de transmissió d’informació d’un emissor, utilitzant ambdós els mateixos codis per a la codificació del missatge. I si encara regirem més averiguarem que perquè el procés de comunicació es produeixi tan l’emissor com el receptor han de dominar els mateixos codis i les seves regles doncs en el cas contrari la comunicació no es produirà.
A tot això Schramm (1976) va afegir una aportació també ben significativa respecte la teoria de la comunicació, ens va indicar que aquesta és bàsicament un procés de compartir, és a dir, d’establir relacions entre persones.

Si ara aquestes fonts les anem a buscar des de les aportacions de la psicologia veurem que les últimes aportacions rebudes per la TE des de la psicologia han estat les de la psicologia cognitiva i de forma més específica les sorgides des de la concepció constructivista. Des d’aquesta concepció s’ha donat sobrada importància als coneixements previs dels subjectes. Aquests coneixements s’estableixen com a elements a tenir en compte en qualsevol disseny instructiu. Junt amb ells cal parar atenció als denominats organitzadors previs que faciliten la relació de la nova informació a aprendre amb la informació que ja posseeix la nostra estructura cognitiva. Però són les aportacions de l’escola soviètica les que ens remeten ara al tema central del nostre informe: el problema. Vigotsky (1979) ens ofereix un constructe “ la zona de desenvolupament proper” ZDP. Ens diu: “és ... la distància entre el nivell de desenvolupament, determinat per la capacitat per a resoldre independentment un problema, i el nivell de desenvolupament potencial, determinat a través de la resolució d’un problema sota la guia d’un adult a en col·laboració amb un altre company més capaç” Per això una de les idees més significatives que ens aporta és la de reconèixer que l’estudiant aprèn no tan quan captura i reprodueix la informació o la realitat sinó més aviat quan és capaç de transformar-la, en un procés en que la interacció social que el subjecte desenvolupa té un paper significatiu.

Finalment afegir que Jonassen (1997) ens parla dels problemes ben o mal estructurats i ens diu que aquests darrers els trobem a qualsevol activitat diària. Ens diu també que per resoldre’ls sovint s’ha de recórrer a diferents camps de continguts i que poden tenir moltes o cap via de solució, a més assenyala que cal que els estudiants expressin la seva opinió o creences sobre el problema. Parla en definitiva d’activitats humanes interpersonals per tal de poder concloure que per resoldre problemes mal estructurats cal comptar amb habilitats tals com la metacognició i l’argumentació.

Ara bé, què hem fet nosaltres a partir de tot el que aquí s’ha assenyalat? Doncs moltes coses, tantes com: partir d’un problema significatiu, que l’aprenent o aprenents puguin entendre i que els motivi a actuar i dirigeixi el procés de resolució del problema i l’aprenentatge significatiu, seleccionar-lo, descriure’l i tipificar-lo atenent les característiques i la tipologia segons Jonassen; triar un context formal i finalment , tenint en compte totes les fonts, les documentacions estudiades i els conceptes per treballar i buscar la seva resolució amb l’objectiu d’aconseguir l’aprenentatge significatiu en una situació organitzada d’ensenyament – aprenentatge mediat per les TIC en els nostres alumnes.

És per això que en el moment de redactar aquestes conclusions he optat per recórrer novament a les fonts: a la teoria de la comunicació i la seva relació amb la TE, a la concepció constructivista de l’ensenyament – aprenentatge CCEA, a Vigotski, a Jonassen (1997)... per poder expressar que aquesta activitat ha estat elaborada des de la motivació, que s’ha usat com estratègia el fet d’animar als estudiants a que siguin actius i no passius en el seu procés d’aprenentatge, s’ha insistit perquè siguin capaços d’autoregular el seu propi aprenentatge, perquè prenguin consciència de la seva manera d’aprendre, que sàpiguen organitzar fets, que sàpiguen formar i defensar una opinió, ... que siguin en definitiva capaços de regular i controlar les activitats que realitzen durant el seu aprenentatge i que siguin vàlids per efectuar la planificació de les activitats cognitives, el control del procés intel·lectual i l’avaluació dels resultats...

Per tot això penso que sí, que el camí és llarg tal com he assenyalat però que l’aprenentatge significatiu, l’aprenentatge constructiu, ara s’ha aconseguit, ha calgut “poca cosa”... partir d’un problema significatiu, dissenyar un conjunt d’activitats, establir una comunicació i per tant una interacció social en un context significatiu , utilitzar les TIC com a mediadores i instrument, potenciar-los habilitats com l’argumentació i la metacognició i bàsicament partir del que ells ja saben. En definitiva per ajudar-los a resoldre el seu problema he fet el que Ausbel (1978) diu: “Esbrini el que l’alumne ja sap i ensenyi’l conseqüentment”. Així ha estat, en realitat tot un plaer!